David Aguinaga, regidor de Cs Terrassa
Desprès de la crisi sanitària venen les seqüeles. Algunes ja les coneixem: increment de l´atur i davallada econòmica; d´altres ja s´albiren. Una d´elles és l´emergència educativa.
El curs va finalitzar de facto a mitjans de març i d´aleshores ençà els alumnes han hagut de seguir el curs a distància. Comptat i debatut, els nens no tornaran a escola fins a mitjans de setembre, en total, sis mesos sense classe presencial. Primera emergència.
Les llars bressol privades han deixat de tenir ingressos i les condicions fixades pel departament per reobrir el juny (5 alumnes per aula) fa que moltes es replantegin continuar la seva activitat, sobretot si es mantenen el mes de setembre. Parlem de 1100 nens de Terrassa, molts dels quals es quedarien sense servei i prop de 100 treballadores, moltes de les quals perdrien el seu lloc de treball. Segona emergència.
El període de matriculació ja ha conclòs. A falta de dades definitives, sembla probable que molts centres concertats hagin patit una caiguda en les matriculacions atès que moltes famílies, malgrat estar contentes amb els centres, no podran pagar les quotes. Encara que moltes escoles concertades estan pagant les quotes de famílies que no hi arriben, els centres concertats patiran. Vull remarcar, també, que mai com ara l´escola concertada a Terrassa no havia tingut un paper tan actiu en la lluita contra la segregació escolar, absorbint gairebé la mateixa proporció d´alumnes de necessitats especials que els centres públics. Tercera emergència.
Les escoles especials durant el període de Fase II són les més afectades pel caràcter hiperestrictiu de les mesures dictades pel departament fins al punt que les instruccions del departament desaconsellaven la seva obertura. A tot això, a més, s´afegeix la tramitació al Congrés de la llei de reforma educativa que posat la por a les famílies davant la possibilitat de què la seva potestat per escollir l´educació dels seus fills es vegi menystinguda per una visió idealitzada de l´educació inclusiva. Quarta emergència.
Podríem enumerar més emergències: la situació dels monitors dels menjadors escolars, als quals SEHRS encara no ha pagat; la bretxa digital i la manca de punts de connexió per seguir les classes online; el buit formatiu de molts alumnes durant la pandèmia que cal que sigui compensat el curs vinent a través del reforç escolar.
La llista és llarga, però no vull insistir-hi més. El que sí que vull és posar de manifest un fet que no podem donar per inevitable: és injust i incoherent fer recaure sobre el món educatiu el control sanitari de la pandèmia.
No té sentit limitar a 5 el número d´alumnes a les aules de 0-3 anys o limitar a 13 el número d´alumnes a primària i secundària els curs vinent mentre tots som testimonis de com estan les terrasses del bars a molts barris de Terrassa. Es absurd establir mesures draconianes de distanciament sanitari als centres quan tots sabem que aquests alumnes, un cop al carrer, s´ajuntaran, jugaran, aniran a festes plegats i faran el que sempre han fet. I és una mostra de despotisme que el departament obligui els centres a preparar un pla de contingència per encabir tots els alumnes a partir de setembre al preu de doblar espais i professors.
Curar-se en salut tot endossant als centres la responsabilitat d´habilitar uns espais que no tenen per fer una docència en condicions pedagògiques insostenibles només ens portarà a allargar l´emergència educativa de Terrassa.